Jo tampoc arribe a tot. Jo també tinc dies en què em costa entendre què necessite. Viu moments intensos de saturació, de frustració, de culpa. Hi ha vegades que les coses no m'ixen bé i m'equivoque. Hi ha vegades que no soc capaç de cuidar-me com m'agradaria. A vegades em sent cansada, i sé que he de parar, però no puc, perquè hi ha persones i projectes que depenen de mi.

I sí, jo també em deixe portar pel contingut dels meus pensaments. Hi ha moments en els quals no em queden forces per a gestionar-los, i és just ací quan entre a ballar amb les meues emocions desagradables, com si foren companys de ball. “Només un ratet”, em dic. També ho necessite.

No hi ha res a resoldre ara mateix. Esta incomoditat, esta saturació, esta frustració… Forma part de qui soc, forma part del meu i sé que igual que ve, s'anirà. Em permet ser ací, sentint sense jutjar, sense valorar, simplement canvie el meu rol i em convertisc en observadora de la meua mateixa, i això també és un acte d'autocura profunda.

No necessites lluitar contra tot el que sents ni tindre totes les respostes. Ara no. Ara és moment de obrir-me al que està ocorrent, contemplarlo conscientemente, reconocerlo y dejar que exista. Entiendo entonces que no he d'eliminar el malestar per a viure plenament; podem aprendre a moure'ns cap a la vida que volem, fins i tot amb emocions difícils al nostre costat.

No, no eres l'única. No estàs sola. No sols et passa a tu. No eres rara, i tampoc et passa gens dolent. Tot això forma part d'una etapa que sembla eterna, però recorda: de tots els temporals dels quals has eixit… este també passarà.

🧠🌿