L’Educació en Neurociència del Dolor ha vingut per quedar-s’hi.
Actualment, es calcula que un 20% de la població espanyola pateix dolor persistent (dolor crònic). És a dir, 1 de cada 5 persones. Hi ha fonts que asseguren que la xifra és molt més gran, ja que en aquesta xifra només compten les persones que estan en unitats de dolor i no les persones que pateixen a l’ombra. No podem ignorar l’impacte econòmic que això comporta a la nostra societat. El dolor crònic suposa un cost anual de gairebé 16.000 milions d’euros. Als EUA el cost en tractaments de persones amb dolor persistent (dolor crònic) supera el cost del tractament de patologies cardíaques, VIH, Diabetis tipus 2 i càncer junts.
Cada vegada hi ha més articles científics que evidencien que el dolor s’origina al cervell i no al teixit que suposadament està malmès. Hem acceptat socialment que si sento dolor en alguna part del cos és perquè “passa alguna cosa”. L’evidència científica ens ajuda a actualitzar-nos i comprendre millor com funciona el nostre organisme. La ciència demostra que aquesta teoria s’ha quedat obsoleta i, per tant, ens hem de qüestionar que les nostres creences sobre dolor poden no ser del tot correctes.
Educació en Neurociència del Dolor com a nou enfocament, amb el pacient amb un rol protagonista
Fa anys que la investigació ha posat el focus a estudiar els processos biològics darrere del dolor, sobretot al dolor persistent. S’ha avançat molt pel que fa als funcionaments pels quals el pacient sent aquest dolor que pot arribar a ser tan limitant. Un nou enfocament ha vingut per quedar-s’hi. El fet que el pacient assumeix un rol de protagonista i es fa responsable de la seva curació. Des d’aquesta visió a informació i la comprensió del funcionament del nostre cos són la base per a la seva efectivitat.
Aquest nou enfocament rep el nom de “Neurociència en Educació del Dolor”, PNE per les sigles en anglès. Es tracta d’explicar als pacients els processos pels quals el seu organisme genera un dolor que no tenen cap utilitat. El pacient passa d’esperar que “alguna cosa” de fora li guareixi a comprendre com en depèn aquesta curació.
Resultats esperançadors.
El 2019 la doctora María Barrengoa va liderar una investigació que cercava avaluar l’efectivitat d’una intervenció grupal realitzada en atenció primària. Aquesta intervenció estava basada en l’educació en neurociència del dolor. Es mesurava la reducció d’àrees de dolor, la gravetat dels símptomes dels pacients amb Fibromiàlgia i l’impacte que la malaltia produeix a la capacitat funcional d’aquests pacients.+
Els resultats no van poder ser més esperançadors, ja que van mostrar que una intervenció grupal basada en Educació en Neurociència del Dolor aplicada en atenció primària produeix una disminució important de l’impacte de la Fibromiàlgia en la funcionalitat i l’estat d’ànim. Es van avaluar mitjançant el qüestionari FIQ, que és lindicador més recomanat en estudis de recerca en pacients amb Fibromiàlgia. Així mateix, es va objectivar un descens significatiu de les àrees de dolor i de la gravetat dels símptomes.
La fisioteràpia és pionera en aquest nou abordatge terapèutic.
L’any 2020, dos professors del Màster en Fisioteràpia Manual de la Universitat de Valladolid, Miguel Ángel Galán i Federico Montero, van publicar a la revista Journal of clinical of medicine els primers resultats del major assaig clínic desenvolupat al món fins avui que aborda el dolor crònic sense la utilització de fàrmacs. Amb ells també va participar la professora Carmen Coca, de la Facultat de Fisioteràpia de la UVA. S’hi fa servir l’Educació en Neurociència del Dolor i l’exercici físic. L’estudi es va publicar a la secció d’Anestesiologia d’aquesta revista, una de les més prestigioses de l’àmbit clínic.
Els participants d’aquest estudi van aconseguir millorar la qualitat de vida, la funcionalitat i la intensitat del dolor. Alhora que reduïen el consum de fàrmacs, fet que suposa un avenç important en aquest camp. Cal destacar també que fins i tot tres quartes parts han aconseguit nivells de qualitat de vida similars als de la població asimptomàtica de la seva mateixa edat i gènere. A més, es va fer un seguiment en 12 mesos posteriors al programa i els pacients continuaven amb aquest estat millorat.
Un problema amb solució.
El dolor persistent (dolor crònic) suposa un greu problema que afecta una part important de la població i que té conseqüències molt limitants a les vides de les persones. Amb aquest nou enfocament s’està obrint les portes a una transició entre un enfocament passiu, en què els pacients eren subjectes inactius, a un enfocament actiu, en què els pacients són protagonistes absoluts de la seva recuperació.
De cadascun de nosaltres depèn de quina part volem ser-hi.
