El nostre organisme ens protegeix des d’abans de néixer, de fet està tot el temps intentant protegir-nos. Tenim un organisme de complexitat inimaginable. Sense ser-ne conscients, està en un procés continu de manteniment d’equilibri intern. Aquest procés de mantenir l’equilibri s’anomena “homeòstasi”. Però, de vegades l’organisme ha de sortir d’aquest equilibri per fer front a situacions excepcionals en què la nostra supervivència és amenaçada. La capacitat de fer front a aquestes situacions i tornar després a l’estat d’equilibri l’atorga el “Sistema Nerviós Autònom”.
Està format per dues parts, Sistema Nerviós Simpàtic i Sistema Nerviós Parasimpàtic. Avui vull parlar del Sistema Nerviós Simpàtic.
Com ens protegeix el nostre propi organisme?
Imaginem que has decidit fer un viatge a la sabana africana i de cop i volta un imponent lleó es creua en el teu camí. En aquest precís moment sents com el teu cor s’accelera, els teus músculs es contrauen i la teva respiració es fa més superficial i ràpida. Per suposat, no és una resposta voluntària, sinó automàtica. T’estàs preparant per a tres possibles accions. Lluita (no recomanada en aquest cas), bloqueig (pot ser que tinguis sort i el Lleó passi de llarg) o fugida (encara que sigui molt més ràpid que tu, a priori, sembla la més assenyada). De sobte, el Lleó, pel que sigui, decideix no anar a buscar-te i s’allunya tranquil·lament. Encara que sentis el cor bategant fortament, els músculs segueixin “garrotats” i la respiració sigui més ràpida del normal, vas sentint com a poc a poc et vas tranquil·litzant. Saps que “l’amenaça” ja no hi és. No té sentit continuar en aquest estat i de mica en mica et calmes fins a tornar a aquest equilibri previ. Per tant, el nostre organisme ens protegeix fent que passem a lacció per salvar la vida, i ens permet tornar a la calma quan veu que el perill ja ha passat.
El Sistema Nerviós Simpàtic ens ajuda en situacions amenaçadores
Acabes de sentir una resposta donada pel Sistema Nerviós Simpàtic en un intent de s
alvarte la vida. Aquest sistema el que fa és preparar-te perquè quan t’enfrontis a un esdeveniment que et pugui causar mal, estiguis el millor preparat possible. Quan aquest sistema es posa en marxa, activa
una sèrie de funcions que et poden ajudar a sobreviure en aquell instant. La visió s’aguditza (pupil·les dilatades), el cor bomba més sang (augment freqüència cardíaca), la respiració va més ràpid (aportant més oxigen als teus músculs), les cames es preparen per córrer i els braços per lluitar (contracció muscular mantinguda) , etc. Aquesta activació es fa en detriment d’altres funcions que en aquest moment no són útils. Sistema immune, sistema digestiu, cervell… no és moment de pensar que cal menjar o en la teoria de la relativitat. El sistema nerviós simpàtic està ajudant l’organisme a protegir-nos amb aquests canvis.
El diàleg intern entre el teu cos i la teva ment
Mitjançant aquest sistema útil i necessari per a nosaltres, el nostre organisme ens protegeix. Però la nostra ment necessita una justificació per entendre perquè s’ha engegat aquest sistema. En aquell moment, comença una conversa interna entre el cos i la ment.
– Què ha estat tot aquest enrenou?- pregunta la ment.
-Perdona, però tenia a 10 metres de distància un lleó enorme que, a més, venia cap a mi- respon el cos.
– Ah, val, entenc. Però, ja se n’ha anat, no?- continua la ment.
– Si sí, se n’ha anat – tranquil·litza el cos.
– Ah, val. Genial.- conclou la ment.
Tot aquest succés queda com una simple anècdota de la qual “fardar” un cop tornis a la teva residència habitual i la que segur comptaràs rient-te.
Quan no comprem que passa, és més difícil tornar a la calma
El problema resideix en el moment en què el nostre sistema Simpàtic s’engega, però després no podem justificar-ho a la nostra ment. Estem fent un agradable passeig o estem prenent un cafè i de sobte es torna a engegar: el teu cor s’accelera, les teves pupil·les es dilaten, els teus músculs es tiben, la teva respiració es fa més superficial i més ràpida…
– Què és aquest enrenou?- pregunta la ment
– La veritat, no ho sé.- Respon el cos.
– Com? Quelcom greu ha d’estar passant, això no és normal. Estaré emmalaltint? Em deixarà la meva parella? Em faran fora de la feina?- conclou la ment.
Quan no hi ha res que la ment racional pugui justificar, aquesta intenta justificar-ho creant hipòtesis que donin sentit a aquest procés corporal. Sempre tendirà a ser catastrofista. Doncs evolutivament era més pràctic trobar empremtes d’un tigre de dents de sabre que trobar la baia més saborosa de l’arbre.
Què podem fer en aquestes situacions?
Buscar el desencadenant no és útil en aquell moment, ja que la ment, com he dit, buscarà una justificació catastrofista que no farà sinó augmentar aquest procés. És en aquest moment quan hem de fer callar la ment. Com fer-ho? La ment no pot ser present amb les sensacions físiques. Podrem fer servir diverses estratègies. Per exemple, si en aquell instant ens concentrem a sentir la nostra respiració, com entra i surt l’aire dels nostres pulmons, com passa a través de la nostra boca i els nostres orificis nasals, aviat
notarem com la ment es va fent callar. Una altra manera és a través de l’acceptació. És més complexa però molt potent alhora. L’acceptació en aquest instant, resideix a simplement acceptar que estic tenint aquestes sensacions i no sé per què. Però estic segur que és una activació errònia del meu sistema de protecció. Miro als costats, no veig cap Lleó ni res que amenaci la meva supervivència. Accepto que el meu organisme hagi decidit posar en marxa aquest sistema perquè després d’un procés d’avaluació prèvia ha conclòs que passa alguna cosa. Això no vol dir que tingui raó. Tant de bo mai no s’equivoqués! Però la realitat és que de vegades el nostre organisme posa en marxa uns sistemes que no són útils en aquell moment.
Així que la propera vegada que sentis que el cor se surt per la boca i sentis que els teus músculs estan durs com una roca. Busca el lleó. Si no el trobes, respira i espera.
– Ah val, genial- va concloure la ment
